Què significa una bo">

Una bona lliçó en el cicle de Kolb

Educació

Què és una bona lliçó?

Què significa una bona lliçó? Aquesta és una pregunta que vaig tenir l’oportunitat de plantejar als professors del taller del programa Digital Historytelling a Polònia. Què em van dir? Una bona lliçó es basa en les necessitats, tant de l’alumnat com del professor o professora. Dona sensació de seguretat, es basa en la confiança, però també genera sensació d’impacte. No és esquemàtica, té en compte diferents opcions de resposta. És col·laborativa, però també reflexiva. Permet l’activitat, permet fer “alguna cosa”. Fa referència a experiències anteriors. 

Estic profundament d’acord amb totes les respostes. Confirmen la meva experiència com a formador: intento crear aquest tipus d’activitats. I quan ho aconsegueix-ho, veig els resultats. Els alumnes es van satisfets i continuen parlant del tema de la classe. Tinc la sensació que saben i poden fer més. 

Aquesta concepció d’una bona lliçó es veu confirmada pel concepte de “situació d’aprenentatge”, creat per Jacek “Jac” Jakubowski, formador, instructor, psicòleg i president del Consell de Formadors de l’Associació Polonesa de Psicologia. L’autor sosté que per a aprendre eficaçment els uns dels altres, és a dir, per a afegir noves experiències i coneixements a les experiències i coneixements que ja es posseeixen, han de complir-se quatre condicions:

– Seguretat – per a aprendre amb eficàcia necessitem sentir-nos segurs mental i físicament. Si no temem aquesta comoditat, el nostre cervell entra en mode de supervivència: som capaços de recordar coses noves, però per poc temps. 

– Sentit de significat(recompensa) – aprenem més eficaçment quan sabem per què ho fem, coneixem el propòsit de l’aprenentatge, sabem què ens aportaran els nous coneixements i habilitats, per a què serveixen.

– Sentit de comunitat – això no significa que haguem de caure’ns bé en el grup en el qual aprenem, però pel desenvolupament necessitem: respecte mutu, conèixer i seguir les regles que hem acordat en les relacions.

– Activitats – si vull i ho necessito, puc participar activament en una tasca, i puc canviar de lloc i espai quan el meu cos me’l demani

Com impartir bones classes? El cicle de Kolb

Alice i David Kolb, investigadors i teòrics estatunidencs dels mètodes d’ensenyament, van arribar a conclusions similars. Van demostrar que cada persona aprèn de forma lleugerament diferent, cada persona té un estil d’aprenentatge dominant diferent. Com conciliar-los a l’hora de treballar amb els alumnes i alumnes d’una classe determinada? Els autors del concepte responen: treballant amb cadascun dels estils al llarg d’un període de temps. Per a això van crear un cicle, l’anomenat cicle de Kolb.

El cicle consta de quatre passos:

1. Experiència concreta – La recerca de Kolb ha demostrat que algunes persones necessiten experimentar alguna cosa per a aprendre una cosa nova. Aquest estil d’aprenentatge s’acosta a un ampli ventall de persones. Així que els Kolb diuen: començar amb l’experiència – deixar que la gent experimenti alguna cosa en una situació d’aprenentatge segura, preferiblement d’una manera que impliqui les seves emocions. Què pot ser una experiència? Un joc (com els creats en el projecte Digital Historytelling). Una situació o escena recreada per l’alumnat. Una simulació. Estudi de casos. Realització d’una tasca en equip, com la preparació d’una línia de temps (vegeu de nou: materials en el lloc web del projecte). Visionat d’una pel·lícula. Com més involucris les emocions dels i les estudiants, millor. El límit és la seva seguretat, el seu benestar. T’animo que no anunciïs el tema de la classe o de l’activitat. Deixa que els i les alumnes experimentin, posa’ls en contacte amb el que tractarà la lliçó, deixa que descobreixin el tema per si mateixos. El teu paper en aquesta fase és crear un espai segur per a experimentar. Per descomptat, adapta l’exercici als objectius i al tema de la lliçó. 

2. Observació reflexiva: algunes persones treuen el millor de si mateixes parlant del que han experimentat. La clau de l’èxit és formular la pregunta adequada. Què preguntar? D’una banda, és útil que la pregunta permeti expressar i esplaiar les emocions que solen acompanyar a l’experiència (“Com vas treballar?”, “Com et sents després del que vas fer?”, “Com et sents?”, “Què va ser difícil i què va ser fàcil per a tu?”). D’altra banda, ha de permetre aprofundir en l’experiència, analitzar-la. Ha d’obrir el grup, animar a compartir (“De què tracta l’exercici/pel·lícula que heu vist?”, “Què ha passat aquí?”). Convé preparar per endavant una bona pregunta de reflexió inicial. El teu treball consisteix a obrir el grup, moderar la conversa i escoltar atentament. Recorda que no hi ha respostes correctes o incorrectes, no perdis el temps amb els teus comentaris: com més escoltis, millor et faràs una idea del que el grup necessita en el següent pas. El silenci (després de la teva pregunta) pot ser el teu aliat aquí – abans de fer la següent pregunta, intenta aguantar-lo una mica, potser en un moment algú inicia una reflexió profunda, però necessita pensar una mica més o reunir valor.

3. Conceptualització abstracta (coneixement/teoria/generalització) – aquesta és la fase en la qual ajudes a treure conclusions de l’experiència i la reflexió, anomena els fenòmens o processos que el grup ha experimentat, els tradueixes en principis més generals. Respon a la pregunta: què més val la pena esmentar als participants en l’activitat? És millor fer això dues vegades: la primera vegada quan estiguis preparant l’activitat, i la segona vegada durant l’activitat, després de la fase de reflexió. Poden sorgir moltes coses, fins i tot coses que no havies previst. Si és així, quines val la pena reforçar, destacar? Aquesta és la fase en la qual -per primera vegada- demostres que saps una mica més sobre un tema que els alumnes. I si no ho saps, pots guiar al grup adquirir junts aquests coneixements, per exemple, buscant junts en Internet la resposta a una pregunta plantejada durant la reflexió. Aquí pots utilitzar una breu conferència (però molt breu! – recorda que aquesta part ha de ser coherent amb el que els i les participants han experimentat en els passos anteriors). També pots concretar els coneixements amb el grup. És important que aquesta part de la lliçó no sigui massa llarga i que faci referència a la reflexió i a l’experiència. 

4. Experimentació activa (aplicació): aquesta és la fase en la qual es dona a l’alumnat l’oportunitat de posar en pràctica els seus nous coneixements i habilitats responent a la pregunta: per a què es pot utilitzar aquest coneixement o habilitat? En aquesta fase, pots tornar a una tasca de l’experiència preguntant-los si l’haurien fet d’una altra manera amb els seus nous coneixements i habilitats. Pots preparar una nova tasca en la qual l’alumnat utilitzarien aquests nous coneixements. Finalment, pots preguntar-los quines oportunitats veuen per a aplicar-los. Això últim està molt relacionat amb les lliçons d’història: com afecta el passat al present? Ofereix el nou coneixement una perspectiva diferent del món actual?

Els quatre passos anteriors es denominen cicle perquè l’aplicació d’un pot servir d’introducció i inici del següent. Aquest procés pot repetir-se fins a acabar el tema i les lliçons posteriors poden constituir altres cicles.

Com portar-ho a la pràctica?

Per a treballar amb el cicle de Kolb, per a pensar d’aquesta manera, has de posar-lo en pràctica, acostumar-te a ell. Quantes més lliçons realitzis utilitzant aquest mètode, més fàcil et resultarà. Val la pena que t’ajudis preparant les lliçons seguint el patró d’unes poques preguntes. 

És important fer-ho en l’ordre proposat:

QUI són les i els alumnes per a les quals estic preparant la lliçó? Què els agrada? Què i com pensen? Com adquireixen coneixements? Què els motiva, què els fa feliços? Com els agrada treballar i què els resulta difícil? Què els interessa?

PER QUÈ estic fent això? Quins són els meus objectius educatius? Però no els de la pròxima lliçó, sinó els d’aquest curs escolar o els de tot el procés educatiu de l’alumnat a l’escola. Una lliçó és molt poc, el procés educatiu és molt de temps. Llavors, què m’importa? Quines competències vull desenvolupar en els meus estudiants? Quin tipus de persones sortiran després d’uns anys de classes amb mi? Quines competències útils en la vida els ajudaré a desenvolupar? 

QUÈ? Quin tema de classe seguiré? 

COM? És una qüestió de mètode. Si estic treballant amb el cicle de Kolb, necessito respondre a les següents preguntes:

  • Per on començo? Com captaré la seva atenció i els posaré en contacte amb el tema de la lliçó? (experiència concreta).
  • Què els preguntaré després de l’experiència? Com obriré la reflexió? (observació reflexiva)
  • Què més els diré? Què hauria de ressonar com a generalització? Què m’interessa? (conceptualització abstracta)
  • Com es relaciona el que dic amb la vida del meu alumnat? Com puc mostrar-los com aplicar els seus nous coneixements i habilitats? (experimentació activa). 

T’agradaria veure com seria en la pràctica una classe en la qual s’utilitzés el cicle de Kolb? Fes un cop d’ull als escenaris de classe preparats com a part del projecte Digital Historytelling.

Bona sort en el teu treball amb l’aprenentatge experimental!

 

Autor: Maciej Sopyło – formador que treballa amb grups des de fa vint anys. Acompanya a professors/as i educadors/as en el camp de l’educació mediàtica, la comunicació empàtica i els drets humans.

Aquest article ha estat creat en el marc del programa Digital Historytelling, dirigit per la Fundació Escola amb Classe en col·laboració amb l’Associació Smilemundo i la Fundació Rei Balduino, amb finançament del programa Erasmus+ de la Comissió Europea.